Este año no pinta mejor. Solo hay que ver los candidatos del resto de países de Europa. Solo una frase describe la situación: Un pavo representará a Irlanda.
29 febrero 2008
FRIKIVISION
Este año no pinta mejor. Solo hay que ver los candidatos del resto de países de Europa. Solo una frase describe la situación: Un pavo representará a Irlanda.
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
9:08 p. m.
3
¿Y tú qué opinas?
25 febrero 2008
Vamos a publicidad, ¡volvemos enseguida!
4. MAIZ BONDUELLE. EL NIÑO DEL EXORCISTA
Mucho más grimoso que el anterior. Este niño no ha tomado maíz, ha tomado algo más peligroso. Se le mueve la boca de forma rara y habla sin estar bien sincronizado. Si esto no es estar poseído que venga el padre Carras y lo vea.
3. IBERIA, NO DEJES DE VOLAR. LA RAPERA QUE ME TALADRA LA SESERA.
No tengo nada en contra de los raperos, ni las raperas rubias, pero un minuto viendo a esta tipa con esa vocecita que se clava en lo más hondo del cerebelo con esas rimas tan absurdas y predecibles, es más de lo que puedo soportar. Mi mano se va desesperadamente al mando a distancia cuando la ve aparecer en la pantalla. No puedo con ella.
2. COCA COLA SIN AZÚCAR. SIMPLEMENTE... ARRGGGHHH!!!!!!
Las lenguas y los ojos no deberían salir nunca de sus respectivos orificios. Aquí tenemos la prueba. ¿Soy la única a la que esas lenguas le producen un asco exagerado?
1. EVAX, DOS VECES MÁS LÍMPIA. DOS VECES MÁS IMBÉCIL.
¿Te gusta ser mujer? Sinceramente, cuando veo estas cosas, no. ¿Por qué nos tratan como a gilipollas?. No es preciso hacer tantas chorradas para anunciar compresas. Si viniera un ser de otro planeta y viera esto pensaría que la regla vuelve a las mujeres taradas perdidas y hacen cosas inexplicablemente absurdas al ritmo de una canción tontorrona y cursi. De verdad, cuando veo estas cosas me ofendo como mujer. ¡Retirada del anuncio ya!
¿Dónde están las agrupaciones feministas cuando se las necesita?
*Según mi criterio, claro.
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
8:29 p. m.
7
¿Y tú qué opinas?
19 febrero 2008
Agradecida y emocionada...

Escrito y dirigido por
Lidia
a las
8:57 p. m.
6
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: meme
14 febrero 2008
¡FELIZ ANIVERSARIO!
No me lo creo. DIARIO DE UNA ESTUDIANTE DE PERIODISMO (Casiperiodista para los amigos) cumple hoy 3 años. No creía que sería posible llegar hasta tan lejos pero aquí me tenéis, al pie del cañón. No ha sido difícil llevar al día el blog, aunque a veces haya escrito menos de lo que debería. Bueno, el objetivo es el mismo de todos los años: llegar a cumplir otro más. ¡Y tener vuestros comentarios que tanto me animan a seguir!
Gracias por vuestras visitas, sin ellas todo esto no tendría apenas sentido.
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
8:56 p. m.
6
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Vida
12 febrero 2008
Gritando en silencio
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
2:33 p. m.
6
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Arte, Filosofando
11 febrero 2008
El poder de tu voz
Gracias, Rayco.
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
6:31 p. m.
4
¿Y tú qué opinas?
07 febrero 2008
Renovarse o morir
Espero que guste más que el antiguo. Ya me daréis vuestra opinión. ¡Esto es como redecorar el salón!.

Escrito y dirigido por
Lidia
a las
9:27 p. m.
5
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Tonterías
04 febrero 2008
Declaración de principios
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
9:27 p. m.
5
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Opinión
29 enero 2008
¿Y tú qué, de cástings?

En fin, que si no quieres cásting, toma dos tazas. Y lo peor es que cuando terminen estos empezarán las supermodelos, OT (para españoles, eso sí), Gran Hermano... ¡Qué pereza!
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
9:28 p. m.
2
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Televisión
28 enero 2008
Mafalda y el periodismo
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
7:44 p. m.
1 ¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Mafalda
13 enero 2008
Una tarde con Marilyn

Marilyn Monroe, o Norma Jean Baker, su nombre verdadero, nació el 1 de Junio de 1926 en Los Ángeles, hija de una madre trabajadora de la RKO y de padre desconocido. Su infancia fue dura, porque pasó por varios hogares adoptivos ya que su madre padecía esquizofrenia. A los 16 años empieza a trabajar cosiendo paracaídas, y se casa con Jim Dougherty. Su matrimonio no era más que la búsqueda de un amor paternal, llamaba Papaíto a su marido.
En aquélla época se pusieron de moda las postales de mujeres desnudas que acompañaron a los soldados yanquis durante la segunda guerra mundial. Marilyn apareció en muchas de éstas, pero la más conocida fue aquella en que aparecía desnuda sobre una toalla roja.
Estas fotos inspiraron a Hugh Hefner para la creación de su famosa revista "Playboy", cuyo primer número llevaba como portada a Marilyn.
La Fox se fija en ella y después de hacerle una prueba, la acabó contratando por un año. A partir de entonces Norma Jean pasaría a llamarse Marilyn Monroe, adoptando el apellido de su abuela. Después de la Fox, la 20th Centuy la contrata por seis meses. Durante este periodo interpreta pequeños papeles secundarios. Su primer papel de relevancia es en un film de serie B “Ladies of Chorus”.
Joseph Mankiewicz se fija en ella en "La Jungla de Asfalto" (1950) y le da un pequeño papel en “Eva al desnudo”. La 20th descubre su talento y la contrata por otros 7 años.
Tras protagonizar "Niagara" y "Los caballeros las prefieren rubias" en el 53, se convierte en una superestrella. En la cena de presentación de su siguiente película "The Seven Year Itch" conoce al jugador de béisbol Joe Dimaggio con quien tendría un breve matrimonio.
Por aquel entonces ya era una sex-symbol, y ella quiso romper con eso y convertirse en una actriz seria. Acude al "New York Actor's Studio", donde conoce al prestigioso director de actores Lee Strasberg. Las clases y el psicoanálisis le ayudan a descubrirse a sí misma.
Su siguiente trabajo en "Bus Stop" en el 56 es alabado por la crítica y remarcan su transformación. Durante este periodo se casa con el dramaturgo Arthur Miller.
Su siguiente película fue "El Príncipe la corista" junto a Lawrence Olivier. Durante este periodo empieza a abusar de los somníferos y el alcohol. Tuvo un romance con Yves Montad, y abandonó el trabajo en su última película "The Misfits" debido a su agotamiento.
Todo aquél que la conoció o trabajó con ella no quedó indiferente. Esto es lo que dijo Clark Gable en el rodaje de The Misfits:
"Creo que Marilyn es diferente para cada hombre ya que, de alguna forma, combina las cualidades que cada uno mas aprecia. Es una especie de extremo, a su modo, con un millón de lados, todos los cuales son fascinantes....es absolutamente femenina y la suya es una feminidad sin maldad. Todo lo que hace Marilyn es diferente a cualquier otra mujer, extraño y excitante, desde la forma de hablar hasta la forma de utilizar su magnifico rostro".
No sabemos qué habría sido de ella de no haber muerto aquella noche. Lo que sí sabemos es que merecía haber sido más feliz de lo que fue y que hubiera llegado a ser una gran actriz. Nosotros la seguiremos recordando en aquella famosa escena de “La tentación vive arriba” con su vestido blanco levantado por el viento del metro de Nueva York. Una de las escenas con más glamour de la historia del cine.
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
3:25 p. m.
2
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Biografías
10 enero 2008
Dejando atrás los turrones
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
8:57 p. m.
1 ¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Vida
30 diciembre 2007
Demasiada pasión por lo suyo...
Aquí está una de las mejores biografías de Vincent Van Gogh. Los autores, como no, el equipo de Muchachada Nui (La hora Chanante).
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
9:32 p. m.
1 ¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Videos
26 diciembre 2007
Me rindo
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
9:00 p. m.
3
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Vida
07 diciembre 2007
Bueno, basta ya!
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
9:44 p. m.
4
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Vida
17 noviembre 2007
Por que ante todo soy periodista
ENTREVISTA AMB SALVADOR RUIZ
«PARLAR DE L’ART ÉS PARLAR DE LA FELICITAT»
Va nàixer a Beniarrés fa 43 anys on continúa vivint actualment. Estudià Arts i Oficis a l’escola d’ Alcoi i allà començà a dedicar-se més seriosament al dibuix i la pintura, de la que feu el seu treball ja fa més de vint anys. El seu taller de pintura és la seva casa i la dels seus avantpassats, l’escenari on se sent més agust per donar llibertat a les seues creacions. Encara que no ha expossat mai de manera oficial, la seua obra no té res que envejar a la dels grans paisatgistes francesos a qui admira i a qui s’apropa als seus quadres i dibuixos.
Miscel·lània: D'òn ve la teua vocació per la pintura?
Salvador Ruiz: Doncs supose que serà de naixement. Recorde que ja de ben menut feia dibuixos per tot arreu,en els llocs més insospitats, en les parets... Encara queden algunes restes, jo les dic "pintures rupestres".
M: A banda d'haber estudiat a l'escola d'Arts i Oficis, ets també autodidacta?
S.R: Sí, jo m'he format bàsicament com autodidacta. Vaig apendre les bases del dibuix en l'escola d'Arts i Oficis però al món de la pintura has d'apendre tú a jugar amb els colors i a trobar la teua pròpia tècnica.
«Com a paisatgista m'agrada expressar als meus quadres la pròpia bellesa de la natura»
M: Cóm definiríes el teu estil?
S.R: Doncs bàsicament sóc paisatgista, m'agrada molt pintar els paisatges del meu poble... clar que tot això no dona de sí, t'has de sotmetre a allò que és el mercat on has de fer tota mena d'encàrrecs de tot tipus com la reproducció de llocs on no has estat mai o també reproduccions de fotos familiars que tenen molta demanda.
M: Si parlem del teu estil propi, què vols expressar amb la teua pintura?
S.R: Expressar no ho sé, jo el que pretenc és assemblar-me el més possible a la natura i intentar reproduïr una mica els canvis que hi ha en la natura com els diferents moments del día, la llum, les textures, els colors, els reflexos de l'aïgua... si haig d'expressar alguna cosa com a tal, a pròpia bellesa de la natura.
M: A banda de paissatges, quan no pintes per encàrrec, que altres motius prefereixes?
S.R: M'agrada tot allò referent a la natura com poden ser les flors o les naturalesses mortes, els bodegons, però sobre tot el mar.
M: De quines fonts has begut?
S.R: La veritat és que per a mí l'art és una cosa tan vasta i tan gran que de qualsevol pots apendre, des dels grans mestres de temps passats, del classicisme pròpiament dit fins als actuals. Tota la seua obra em resulta molt interessant. De tota manera sempre m'he identificat molt amb els impressionistes francesos.
M: I ja que parlem de corrents i de pintors, quin és el teu artista favorit?
S.R: No sé... (pensa). En cada vessant i ha sempre algú que destaca i a qui admires, però si s’ha d’anomenar algú, sería un pintor del segle XIX, un paisatgista francés precursor de l'impressionisme: Corot. És un pintor en el qual m'he reflectit algunes vegades.
M: Aleshores creus que ha influït Corot en la teua obra?
S.R: Podría sí, però igual que ell també altres. Per exemple, fa uns dies vaig estar al Museu Nacional de Berlin on hi havia infinitat de quadres que no havia vist mai de pintors alemanys desconeguts i em van encantar. No necesàriament els grans pintors tenen que ser coneguts. Hi ha milers, diría jo, que poden aportar coses.
M: Amb què et quedaríes del Museu de Berlín?
S.R: Em va sorpendre el museu perque a banda de tindre a Monet, que és qui més m'interesava, hi havia bàsicament pintura alemanya dels segles XVIII i XIX i anteriors que estaven molt bé i em varen ensenyar molt.
«No necesàriament els grans pintors tenen que ser coneguts, hi ha milers que poden aportar coses»
M: Quina obra teua t'agrada més o li tens més apreci?
S.R: Doncs no ho sé, no m'havia parat mai a pensar... A lo millor un retrat del meu fill i el meu sogre que vaig fer quan va morir. Potser per nostàlgia.
M: Seguim parlant de pintura però una mica més en general: cóm veus el món de la pintura actual?
S.R: Uf! jo el món comercial el veig molt malament per que la gent no s'interessa per la pintura, es conformen amb qualsevol cosa feta en Xina. A més a més hi ha algunes coses que entren dins del mercantilisme absurd en el que si no estàs dins d'eixe rol és com si no existires. També hi ha obres de molt baixa qualitat però que per estar en el moment adeqüat se les considera com obres transcendentals quan no ho són en absolut.
M: I a propòsit del que comentes d'estar, diguem, en el "mundillo", pertanys a cap associació de pintors o vas per lliure?
S.R: No, no, jo vaig per lluire. Varem tindre una mena d'associació, una cooperativa fa temps de pintors d'açí de la zona: de Muro i d'Alcoi sobretot, que sempre ha sigut una ciutat de pintors, però finalment cadascú va tirar pel seu camí.
M: Has fet exposicions?
S.R: He fet alguna col·lectiva però com que la meua obra va venent-se no he tingut un recull suficientment gran per exposar. Clar que tampoc m'ho ha proposat ningú. Però això d'exposar no ho tingut mai massa en compte.
M: Aleshores, a banda de en particulars, on podem trobar la teua obra?
S.R: Sí, bàsicament es troben en mans de particulars que les han comprades. També hi ha algunes que he regalat.
M: Per exemple, a Beniarrés no podem visitar cap sala que tinga obres teues?
S.R: En el poble m'he dedicat més a fer portades de revises, cartells anunciadors d'esdeveniments com fires i festes, però en el poble no tenim museu i no es pot vore. Si algú té interés a vore els quadres té que vindre a casa, on tinc l'estudi o taller de pintura.
M: Es a dir, que comparteixes la vida familiar i la professional al mateix lloc. Contam cóm és la vida d'un pintor.
S.R: Així és. La vida d'un pintor, almenys la meua es molt senzilla. Em solc llevar molt de matí per que m'agrada vore eixir el sol i després és enfrontar-se diariament a la paleta, als llenços... no és res extraordinari (riu). De tant en tant haig d'eixir al camp a pegar voltes per perdre una mica la dependència que tinc a l'estudi i prendre l'aire, canviar d'atmósfera.
M: I en el temps lliure a què et dediques?
S.R: M'agrada molt l'excursionisme i viatjar.
M: Quina és la teua música favorita?
S.R: Tinc una gran varietat, depén del meu estat d'ànim. La música sempre m'acompanya quan estic pintant, és una bona companya. Puc escoltar des de música barroca, rock dels anys seixanta o setanta, quartets de corda o els grans mestres clàssics fins a música electrònica. Tinc gaire més de mil discos de tot tipus.
M: Està clar que penses que hi ha un vincle entre la música i la pintura...
S.R: Sí, sempre s'ha considerat, fins i tot hi ha performances on les barrejen, vaja que si no són germans són cosins germans. Es tracta de dues maneres d'expressar que en la pràctica tenen nexos. Les dues, la música i la pintura expressen emoció i això és lo bàsic.
M: Clar, tota la música et deixa una sensació...
S.R: Sí, fins i tot la roïna... no molt bona però et deixa alguna sensació.
«La gent no s'interessa per la pintura, es conformen amb qualsevol cosa feta en Xina»
M: De no ser pintor, a què t'haguera agradat dedicar-te?
S.R: Doncs m'haguera dedicat a alguna cosa relacionada amb la naturalesa. No sé si hi haurà alguna professió que es diga observador de la natura, per que és allò que m'agradaría fer.
M: Tornant a la pintura, cada artista té unes tècniques, quines són les teues i cóm comences un quadre?
S.R: Utilitze la pintura a l'oli i també alguns acril·lics i la pintura plàstica normal, colorants... i per a les textures solc usar escayola o algeps per als volums. El quadre comença més o menys enquadrant allò que vols pintar i dibuixant.
«L'art ens acompanya des dels origens de la humanitat»
M: Has treballat altres tècniques?
S.R: Sí, he fet dibuixos amb tinta, he pintat molt amb sanguina i amb carbó i també amb aquarel·la per als cartells.
M: A banda de la pintura, practiques cap altra activitat artística?
S.R: No, encara que sóc un apassionat de la música, ho vaig intentar però requereix molta pràctica i em faltava temps.
M: Quina és la teua definició de l'art?
S.R: L'art és parlar de la felicitat. L'art ens acompanya des dels origens, o siga que l'art és tot: allò bo i allò dolent. Jo diría que és qualsevol cosa que l'home puga manifestar en un moment donat. Per a mí no té una definició estàndard, cadascú ho sent d'una manera.
M: I qué opines quan aparareix una noticia sobre una obra d'art que s'ha subastat per milers de milions?
S.R: (Riu). Allò que jo pense es indiferent. El que importa és allò que pense l'artista, com per exemple Van Gogh que ja no ho podrà dir. M'imagine que sería interessant. No sé, això és un mercat. Jo sempre els ho dic als meus amics. Si poguera vendre un quadre per un milió de euros, ningú pot dir que aqueix quadre no val eixos diners, per que efectivament els val si hi ha algú que els ha pagat. És allò que comentaven abans: es qüestió d'entrar en un mercat i que hi haja algú que, per ignorància o no, ho compre. És una inversió, com si fòs la borsa.
M: Això pel que fa les obres, però que hi ha dels artistes?
S.R: A un artista el poden pujar fins a les altures siguent mediocre. Això ha passat sempre, però no només en la pintura,també ha passat en la música i passarà en tot.
Clar que hi ha pintors d'estos que estem anomenant que no varen gaudir d'això, però es que tampoc ho necessitaven, per que ells vivíen en la bohemia... eren la definició del que vertaderament era un pintor. Ells no es preocupaven per lo que valía un quadre. Només volíen tindre diners per comprar les pintures, les teles i alguna botella de vi. Al cap i a la fi era el que feien ells (riu) encara que semble que ho diguem amb una mica de mala llet. No pintaven millor per que estaven en un estat d'embriaguessa que s'ho impedía.
M: Es nota que admires molt els impressionistes...
S.R: Clar, es que ells eren uns revolucionaris. La gent quan veia les seues obres no les enteníen per que veníen de una época de pintura figurativa i idealista, molt académica i encorsetada. Varen ser els precursors, encara que pintors com Goya ja eren impressionistes en la seua última etapa. Buscaven una altra eixida, altres fonts d'inspiració diferents a les establertes.
«Vendre un quadre hui en día és molt complicat»
M: I tú on trobes la inspiració?
S.R: Be, això és com tot, el día a día. Un día et trobes apocat i no te ix res i a l'altre estàs be i realment no saps d'on ve la inspiració. És qüestió d'anar fent, anar provant i que vaja eixint-te allò que tú vols fer.
M: En què estàs treballant actualment?
S.R: Estic fent uns quadres amb motius florals amb textura, que està molt be pintar flors en la tardor, t'anima una mica.
M: Quins són els teus plans per al futur?
S.R: Doncs es difícil saber-ho. Demà puc contestar per que demà mateix ja és el futur. No ho sé, realment no m'ho planteje mai, prefeix el día a día.
M: Però supose que tindràs algunes aspiracions com artista... On aspires arribar?
S.R: Tampoc sòc massa ambiciós al respecte. Potser que es valore una mica més el treball de l'artista per que està molt malament; vendre un quadre hui en día és molt complicat. Diguem que a allò que aspire és a poder fer les coses que un creu amb una mínima dignitat.
M: Quin ha sigut el moment que destacaríes en la teua carrera per ser el més emocionant o el que més t'ha marcat?
S.R: Pot ser que les primeres setmanes quan vaig començar a pintar en aquesta casa i a restaurar l'estudi per que és la dels meus avantpassats. Varen ser uns dies interessants perque era una casa antiga i em trobaba molt be, de fet ho estic encara, però en aquells primers temps era agradable, més si cap.
M: I ara que vivim en la era de les noves tecnologies, creus que Internet és una bona manera de donar a conèixer l'art?
S.R: No ho sé, jo no tinc Internet, a lo millor si tingués Internet et podría contestar amb major objectivitat. Clar que el conec, a voltes m'he conectat, inclús he comprat entrades per a l´opera, vull dir, que no sóc reaci a tot això. Relacionat amb l'art supose que té els seus avantatges i desavantatges, com tot.
M: Sí, però tal volta mitjançant Internet pot ser més fàcil conèixer l'obra d'un autor...
S.R: Sí, és com consultar una enciclopedia d'art però més fàcil i accesible, és un avantatge tecnològic, això està clar... (pensa)... Tinc que posar quadres en Internet.
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
9:30 p. m.
4
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Periodismo
08 noviembre 2007
Aunque invisible, sigo aquí
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
8:34 p. m.
1 ¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Vida
28 octubre 2007
¡Hosti, qué susto!
Sin embargo fui a ver El Orfanato. Buscaba una peli de impacto que me hiciera olvidarme de esta semanita y del tipo que pegó a la inmigrante en el tren ¡qué coñazo por Dios! Que no digo yo que no esté muy mal lo que hizo pero se han cebado con el chaval a base de bien. La culpa de los políticos que ven votos en todas partes. Pero bueno, no me gusta hablar de política porque siempre conseguiré ponerme enemigos encima y no me apetece. Lo que opino me lo reservo.
A lo que vamos, EL ORFANATO. La típica película de casa encantada y muchos sustos hasta cuando no pasa nada, pero te meten la música a tantos decibelios que acabas con un mareo impresionante.
Mientras la veía pensaba que me alegro de vivir en un piso pequeño. Esas cosas nunca pasarán en un minipiso de esos de la ministra. A ver donde te vas a esconder, ¿debajo de la mesa del comedor? En un minipiso no hay puertas secretas, y tenemos la ventaja de que al ser tan pequeño no cabemos todos, fantasmas y humanos.
Siempre me pregunto porqué escogen vivir o montar hospitales o residencias en viejos caserones abandonados. Si por el mismo precio te puedes comprar un edificio nuevo donde no cruje el suelo de madera y hay mucha más luz natural, las lámparas no parpadean, las cañerías no tintinean y lo que es más importante, nadie ha sido cruelmente asesinado hace 40 años porque allí solo había un solar o un huerto de alcachofas.
Claro que a lo mejor solo lo pienso yo que soy muy cobarde y ni por todo el oro del mundo me quedo sola en una casona de 600 metros cuadrados a oscuras por la noche jugando al escondite con siete niños fantasmas que se ríen mientras intento dormir… Manías que tengo.
Pero al fin y al cabo la película cumple lo que promete y te da unos buenos sobresaltos mientras te mantiene en tensión durante hora y media. El final como siempre a libre imaginación, cada uno que piense lo que quiera y así todos contentos.
Si os gustan las películas de terror al estilo Hollywood sin recordar que cuando erais pequeños veíais a Belén Rueda bailando en el Vip Noche, El Orfanato es vuestra peli.
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
7:04 p. m.
1 ¿Y tú qué opinas?
06 octubre 2007
Quiero ser como Dan Brown
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
7:19 p. m.
2
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Tonterías
26 septiembre 2007
¡Qué tiempos aquellos!
El caso es que el sábado en el programa este chungo de Telecinco que se llama la Noria (desventajas de no salir un sábado por la noche) dieron un repaso al año 1993. Por fin un año que recuerdo bien. Tanto lo recordaba que me vino a la cabeza una canción que escribimos una amiga y yo dando un repaso a la sociedad del momento, cuando teníamos doce años. Éramos como “Las niñas” pero sin el punto Choni, más rollo cantautor. En fin, que como lo guardo todo, encontré el manuscrito de la canción y aquí os la pongo para que veáis lo inspiradas que estábamos en los 90 las niñas de 12 años.
Junto a la repisa del balcón
Toda nuestra vida se ve mucho mejor.
Ya estoy harta de tanto empollar
Hasta me parece que voy a explotar.
Volveré a las nueve o algo más.
Junto a los colegas todo va a cambiar:
A la disco nos iremos, unas cañas beberemos
Y bailando el bacalao todo el mundo está flipao’.
Pelea entre dos amigas, los carnets falsificaos’,
Un porrito entre amigos pasará de más.
Pero luego ya se acabará.
Otra vez a casa, hay que descansar,
Mañana prontito a madrugar
Da un bote de la cama y todos a estudiar.
Luego llega el domingo, todo el mundo a votar
A mí me da lo mismo el Felipe o el Aznar.
Todos dicen lo mismo, la crisis va a acabar
Pero con esta marcha la cosa seguirá.
Vote a Izquierda Unida, vote al PP,
Vote al PSOE o vote al marqués.
Y ahora me despido como Antonio Anglés,
Me voy por las de Alcàsser y no me cogeréis.
Escrito y dirigido por
Lidia
a las
7:10 p. m.
5
¿Y tú qué opinas?
Etiquetas: Tonterías



